Diumenge que ve 25 de setembre a les 19.30 hores podrem gaudir a la Casa de Cultura d’un extraordinari concert a càrrec de l’Orquestra Simfònica Ciutat d’Elx, sota la direcció de Margherita Marseglia.

El concert està subvencionat per l’Excma. Diputació Provincial d’Alacant en la campanya Música d’Orquestres, Ensembles, Dolçaina i Tabal, Plectre i Pua i Corals 2022 i l’entrada serà gratuïta.

Una de les simfonies més famoses de Joseph Haydn és la Simfonia núm. 45 en fa sostingut menor. Aquesta peça, coneguda com a Simfonia dels Adeus, va ser composta com una enginyosa protesta en 1772.

Tal com va ocórrer amb les oblidades dones trobadores de l’Edat mitjana, la música ocultava una gran història que el pas dels segles s’ha obstinat a diluir. Joseph Haydn era el músic de la cort del príncep Esterházy. Quan va morir, el seu germà, el príncep Nikolaus, va mantindre a l’orquestra al seu servei.

A aquest nou príncep li agradava residir llargues temporades en el seu palauet de Eszterháza, Hongria. Ni els seus empleats ni els músics podien desplaçar-se allí amb els seus familiars, i havien de romandre llargues temporades separats dels seus sers estimats.

Cansats d’aquesta situació, van demanar a Haydn que intercedira per ells davant el príncep. A Haydn se li va ocórrer una enginyosa manera de protesta, compondre una simfonia.

En les codes típiques del classicisme, els músics acabaven de tocar tots a l’uníson, és a dir, tots a la mateixa vegada, però aquesta vegada el mestre va idear una manera molt diferent d’acabar la peça musical.

En la nova simfonia acabarien a poc a poc.

Les pautes a seguir van ser: una vegada acabada la seua interpretació, l’intèrpret, en comptes de quedar-se en el seu lloc esperant que acabaren els seus companys, s’alçaria silenciosament i, amb summe respecte, recolliria les seues partitures i abandonaria la sala.

Així que, ja enfront del príncep, cada músic, després de finalitzar la seua part, va recollir la seua partitura, va apagar el ciri del seu faristol, es va alçar del seu seient i va abandonar la sala.

La Simfonia dels Adeus constava de quatre moviments (Allegro assai, Adagi, Menuet: Allegretto i Finale: Prest), i en finalitzar l’últim d’ells només van quedar un parell de violins, el del mestre de concerts Luigi Tomasini i el del mateix Haydn.

El príncep i tota l’audiència van quedar impactats per aquest insòlit final, i, entenent el missatge, la cort va tornar a Viena.

Segons compte l’anècdota, el príncep es va alçar i va dir: “Bé, ja que tots marxen, nosaltres ens anirem també”, i l’endemà van tornar a la capital austríaca.

La Simfonia núm. 45 en fa sostingut menor és una curiosa reivindicació laboral realitzada a través de la música, que va tindre un final feliç per als protagonistes, i que deixa un llegat de valor incalculable per a la història.

Des de 1904, B. Bartók –com a Z. Kodály– estava fascinat per la música tradicional hongaresa, encara que els seus estudis etnomusicològics van acabar per portar-ho a molts altres llocs, com Eslovàquia, Romania o el Marroc. Bartók, al llarg d’anys de treball de camp, va recollir la música que escoltava, la va transcriure minuciosament i la va analitzar amb profunditat, per a després emprar-la en les seues composicions.

En les seues dues primeres suites orquestrals, utilitza aquest material musical com una manera de donar un “color local” a una composició universal, o amb intenció de generar una identitat musical nacional. No obstant això, després dels 20 anys que separen les seues dues primeres suites orquestrals de la composició d’aquesta tercera, Bartók ha destil·lat les característiques fonamentals de la música popular tradicional de diversos llocs, i les ha fusionades, desenvolupant a partir d’elles un llenguatge harmònic i un ús del ritme clarament modernistes, com s’aprecia en aquesta Suite de danses (Táncszvit, en hongarés), escrita per encàrrec –era el primer que rebia– per a commemorar el 50 aniversari de la unificació de la ciutat de Budapest, celebrat en 1923, mateix any de composició d’aquesta suite. El concert va incloure estrenes de Kodály i Dohnányi, que juntament amb Bartók eren els tres principals compositors hongaresos de l’època. La Suite de danses no va ser molt ben rebuda llavors –Bartók li ho va atribuir a una pèssima interpretació– però amb el temps, aquesta obra s’ha convertit en una de les seues peces simfòniques més populars.

Escrita en sis moviments que se succeeixen pràcticament sense pausa, la Suite de Danses deixa arrere la cita textual del material folklòric o l’harmonització de melodies originals, per a imitar i evocar el caràcter de la música tradicional de diferents llocs des de l’òptica contemporània i única de Bartók.